28 feb. 2012

En època de crisi, aprofitem les sobres!

Un seguit de consells per fer cuina creativa de les sobres que tingueu al rebost i a la nevera:


Restes de pa sec:
- Pa ratllat
- Picatostes
- Torradetes d’all
- Torradetes de Santa Teresa
- Pizzes casolanes





Sobres de vegetals, aigües de bullir verdures:
- Amanides
- Remenat o truita
- Farcits de crestes
- Acompanyaments de pasta o arròs
- Brous (es poden congelar i fer-ne glassons)





Iogurt, flams o natilles a punt de caducar, restes de torrons:
- Postres imaginatius i deliciosos: 
- Copeta doble textura de iogurt, mascarpone i natilles empolvorada amb restes de torró de Xixona.
- Gelats de Xixona, de iogurt,...
- Berenars: pa amb mantega i torró.



Restes de cava i de vi:
- Peres al vi
- Reduccions i salses
- Aromatització de guisats
- Còctels de cava imaginatius



Restes de formatges secs:
- Formatge ratllat
- Crema de formatges
- Quiche lorraine 

Restes de pasta bullida o arròs es poden barrejar amb:
- Bolets o xampinyons
- Escopinyes de llauna
- Truita o amanida 
- Tinta de calamar de llauna 


Utilitzeu la creativitat: són plats d’elaboració ràpida que permeten molt de joc!





1 feb. 2012

Una ruta pel barri de la Salut de Barcelona

Encerclat per la Travessera de Dalt i els barris de Vallcarca i el Carmel hi ha el barri de la Salut de Gràcia, que rep el nom d’ una petita capella dedicada a la Mare de Déu del mateix nom, construïda per Antoni Morera per a combatre l’epidèmia de còlera que va patir Barcelona a mitjans del segle XIX. A finals d’aquest segle, es van instal·lar moltes de les segones residències de la burgesia de l’Eixample. Eren terres ocupades per masos i recintes hospitalaris. Encara podem admirar algunes de les masies, com Can Xipreret –seu social del Club de Tennis La Salut des de l’any 1902- o la Masia Can Tusquets a la Travessera de Dalt núm. 61 amb el seu preciós rellotge de sol.

A principis del segle XX, Antoni Gaudí va decidir construir una urbanització en aquest barri amb la idea que fos una ciutat-jardí, on s’integressin cases, carrers i espais comuns amb la natura. Gràcies a Eusebi Güell ho va dur a terme. Malgrat que no va funcionar com a negoci, en va quedar un magnífic parc, el Parc Güell, des d’on es pot admirar tot Barcelona amb el mar al fons i la muntanya al darrera.


 El Parc Güell -que ha esdevingut un dels reclams turístics de la ciutat- és ple cada dia d’estrangers que volen admirar el mestratge de Gaudí, inspirat en les formes orgàniques de la natura. Des de la Travessera de Dalt o des de la Pl. Lesseps riuades de turistes s’enfronten amb els carrers empinats que espeteguen al parc. Des del carrer Coll del Portell hi ha diversos edificis que han quedat amagats pel creixement de la ciutat, com la casa Vilaró (núm. 43) –edifici racionalista de Sixt Illescas; l’anomenada casa de Ferro (núm. 52), edifici d’apartaments de Francesc Rius; la Casa Miranda (núm. 74) que funciona com casal del barri. Pujant pel carrer Larrard des de Travessera de Dalt, podem admirar cases com la de la Rambla Mercedes, que sembla excavada a la roca i la del carrer Olot -davant l’entrada principal del Parc-, que va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón per crear la residència d’Andreas Corelli a la seva novel·la “El juego del ángel”.


Des de l’entrada principal, pujant per les espectaculars escales, s’accedeix a l’espai anomenat Sala Hipòstila o de Les Cent Columnes, que Gaudí havia dissenyat com a espai per a ubicar-hi el mercat de la urbanització. Des d’aquesta sala o bé per un passeig enjardinat, s’accedeix a una petita carretera que serpenteja fins a l’entrada de la Carretera del Carmel. Podem també creuar per un bosc que es conserva força salvatge i poc urbanitzat. A la sortida de la carretera i un cop creuada la gran porta de ferro, trobem l’edifici de l’hospici del Cottolengo del Pare Alegre i algunes de les mansions més elegants de Barcelona, entre les quals la Torre Aleu, on visqué la primera dona que va exercir la medicina a Catalunya, Dolors Aleu.


Retornant pel carrer de Mare de Déu de la Salut, arribem al Santuari de Sant Josep de la Muntanya, un complex religiós amb església i asil. D’aquest conjunt en forma part la Masia Can Tusquets a Travessera de Dalt, on hi ha un hospici infantil.




Dues places amb molta història, racons amagats i anècdotes

L’actual plaça de Sant Jaume, que acull els edificis de les dues institucions més importants de la ciutat, data del segle XVII. Està ubicada on hi havia el centre de l’antiga Barcino. Al segle XIX es va construir la façana actual de l’Ajuntament, un cop va ser enderrocada l’antiga església de Sant Jaume. A la façana de la Generalitat hi ha la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya i a la de l’Ajuntament hi ha dues figures: a la dreta, el Conseller Joan Fiveller, que sembla dir amb la ma: “Em sembla que plou!” i a l’esquerra, el Rei Jaume I que li respon: “Doncs passa dins!”.


Molt a prop, al carrer Paradís, al costat del popular establiment de frankfurts “Conesa”, ens trobem al número 10 amb l’entrada del Centre Excursionista de Catalunya. El 1877 van adquirir un edifici del segle XV on emergien els capitells de tres columnes romanes del temple d'August, del segle I. El temple es va erigir en honor del primer emperador i fundador de Barcino.

Del temple romà de l'antiga Barcino només han perdurat quatre grans columnes i una part de l'entaulament. Arriben als nou metres d’alçada, de fust estriat i capitell corinti.  Delimitaven un dels angles del temple. Tres d'elles no s'han mogut mai del seu emplaçament original. L'altra va estar durant molt temps exposada a la plaça del Rei.

La primera colònia romana es va instal·lar sobre el Mont Tàber (a l’entrada del CEC hi ha el senyal de l’altitud del Mont Tàber). Amb el pas del temps es convertí en la Barcelona actual.
El Centre Excursionista de Catalunya va néixer el s. XIX en ple auge del romanticisme. L’objectiu principal estava centrat en la recerca i la creació científica, literària i artística de Catalunya. Es va crear una societat que es va anomenar Associació Catalanista d'Excursions Científiques.
A pocs metres, tot passant per darrera la Catedral de Barcelona, podem distingir a la paret de la mateixa marques dels signes de les famílies de picapedrers que van treballar durant la seva construcció. Eren marques per a distingir i comptar a qui calia pagar la feina.

Baixant el carrer de Santa Clara o tot passant pel preciós pati del Palau del Lloctinent –actual Arxiu de la Corona d’Aragó- arribem a la Pl. del Rei. És un dels conjunts monumentals més importants. L’escultura de ferro de Chillida contrasta amb antics edificis com el Palau Reial amb el Saló del Tinell on els Reis Catòlics van rebre Colom arribat d’Amèrica; la Capella de Santa Àgata i el Museu d’Història de la Ciutat, ubicat a la plaça des del 1931 quan va ser traslladat pedra a pedra des del carrer dels Mercaders.

La presó estava situada a l’actual Museu Marés i des de la Pl. del Rei es traslladava els presos, amb un rètol que anunciava de què se’ls acusava, fins a les forques, situades al Pla de Palau, al Born.
Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal·laven de temporals. Solien estar situades prop dels escorxadors, ben a la vora d’ on també morien els animals, o als límits jurisdiccionals o vies d’accés. Als condemnats, normalment, se’ls deixava diversos dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot se n’esquarteraven els cossos i es deixaven podrir els trossos..

D’aquells temps en què s’executava amb forca prové l’expressió “la quinta forca” per a expressar llunyania. Barcelona tenia quatre forques dins les muralles, i n’hi havia una altra fora, molt allunyada, a la zona de la Trinitat.