La Barceloneta

El barri de la Barceloneta data del 1718. Va ser construït per a reallotjar als veïns expulsats de la Ribera per la construcció de la Ciutadella. Va ser pensat com un eixample regular de carrers amb illes idèntiques de 100 metres per 10 metres. A partir del segle XIX va començar un procés que va permetre aixecar cada cop més plantes damunt els edificis originals fins a una alçada de sis pisos. És un barri popular i mariner.

La Casa del Porró, recentment recuperada en el seu estat original, és un dels pocs edificis que han conservat l’estructura original  Ara, amb el nom de la casa de la Barceloneta 1761, aquest edifici, situat al carrer de Sant Carles número 6, s’ha convertit en un equipament cultural que permet descobrir la història del barri i la seva evolució i posar-la en el context de l'urbanisme barroc.

En el cor del barri hi ha l’església de Sant Miquel del Port. A la banda dreta de l’església hi ha la casa que va ocupar en Fernando Lesseps entre els anys 1842 i 1848 d’estil neoclàssic. I el mercat, recentment remodelat. A la plaça del mercat, al Carrer del Baluard, 56 hi ha l’emblemàtic establiment “La Cova Fumada”, fundat el 1944. És una antiga bodega que conserva les botes i les taules de marbre, amb un ambient informal i de casa, on tastar les tapes i els “platillos” de peix –la bomba, els calamars, els pops, el peix fresc-.

No deixeu de visitar al mateix carrer el Forn Baluard, especialitzat en pa fet amb farines no tractades, de cereals, biològics, integrals.

I la Biblioteca del barri, antiga cooperativa obrera La Fraternitat (1918), al carrer Comte de Santa Clara, 8 de l’arquitecte Francesc Guàrdia, deixeble de Lluís Domènech i Montaner.

El carrer Maquinista davant del mercat rep el seu nom de l’antiga empresa metal•lúrgica  La Maquinista Terrestre y Marítima fundada el 1855 es dedicava a la construcció de tot tipus de maquinària pesada. Tenia una sortida al mar amb una via de tren per a desplaçar la maquinària fins als vaixells. Es va desmantellar el 1965 i actualment només en podem veure l’antiga porta d’entrada -que recorda a un arc triomfal- amb l’emblema de l’empresa, una nau transformada en escola, l’estructura metàl•lica del que va ser el pont-grua i una xemeneia circular. Els terrenys van ser adquirits per l’Ajuntament de Barcelona per construir els Habitatges Bohigas-Martorell-Mackay.

Durant la segona meitat del segle XIX, arran de mar, es van obrir establiments de bany. Començava a calar en la gent la moda de fer banys de sol i de mar en establiments com La Deliciosa, Salé, Neptuno, la Sirena, El Tritón o Sant Miquel. Als anys 20, l’Ajuntament de Barcelona incloïa els banys al mar en l’educació dels nens de les escoles municipals. Ara només queden els banys de Sant Sebastià.

En el moll de pescadors es troba la confraria i la torre del rellotge, que era el far durant el segle XVIII.

En l’actual Passeig Joan de Borbó hi havia gran quantitat de magatzems de l’antic port. Un exemple és el Palau de Mar –ara Museu d’Història de Catalunya i seu d’un departament de la Generalitat-. A la façana del moll hi ha molts restaurants com a la resta del passeig. Restaurants de peix, alguns de tota la vida com Can Solé, el Restaurant Salamanca o Cal Pinxo. O d’altres de més actuals, com el Suquet de l’Almirall o La Mar Salada amb un excel•lent menú diari. Molt aconsellable no perdre l’oportunitat de prendre un gelat diferent a Vioko, al número 55 del mateix passeig.

Aprenent a fer macarons

Els macarons, aquests petits pastissets fets a base de pols d'ametlla, sucre i clara d'ou i cuits a temperatura moderada, són una de les especialitats dolces més en voga avui dia. Aquest matí hem participat en un taller a Gadgets & Cuina (Barcelona), on una especialista ens han ensenyat a elaborar-los.
Tot i que els orígens del macaró se situen als monestirs venecians del segle VIII, van ser introduïts a a França per Caterina de Medici amb motiu del seu casament amb el Duc d'Orléans, futur rei de França a mitjans del segle XVI. Però el macaró tal com el coneixem actualment, amb dues parts unides per una ganache al mig, va aparèixer per primera vegada a París l'any 1830. Des d'aleshores s'ha diversificat en colors i sabors i ha esdevingut l'especialitat de moltes ciutats i regions franceses. Fins i tot se n'han fet versions salades.
La recepta no és complicada, però sí una mica laboriosa, la pasta ha de quedar ben fina, cal remenar-la amb un moviment suau i envoltant (el macaroner), deixar-la reposar, coure a la temperatura adequada (155º), deixar reposar els macarons un cop cuits, posar la quantitat justa de farciment per assaborir bé l'ametlla i perquè no regalimin i, després d'omplir-los, reservar-los a la nevera una estona perquè agafin consistència. Si seguiu bé aquests passos el resultat és espectacular!
Per saber-ne més:
http://www.macaroner.com/
http://www.recettemacaron.info/

Una ruta pel barri de la Salut de Barcelona

Encerclat per la Travessera de Dalt i els barris de Vallcarca i el Carmel hi ha el barri de la Salut de Gràcia, que rep el nom d’ una petita capella dedicada a la Mare de Déu del mateix nom, construïda per Antoni Morera per a combatre l’epidèmia de còlera que va patir Barcelona a mitjans del segle XIX. A finals d’aquest segle, es van instal·lar moltes de les segones residències de la burgesia de l’Eixample. Eren terres ocupades per masos i recintes hospitalaris. Encara podem admirar algunes de les masies, com Can Xipreret –seu social del Club de Tennis La Salut des de l’any 1902- o la Masia Can Tusquets a la Travessera de Dalt núm. 61 amb el seu preciós rellotge de sol.

A principis del segle XX, Antoni Gaudí va decidir construir una urbanització en aquest barri amb la idea que fos una ciutat-jardí, on s’integressin cases, carrers i espais comuns amb la natura. Gràcies a Eusebi Güell ho va dur a terme. Malgrat que no va funcionar com a negoci, en va quedar un magnífic parc, el Parc Güell, des d’on es pot admirar tot Barcelona amb el mar al fons i la muntanya al darrera.

 El Parc Güell -que ha esdevingut un dels reclams turístics de la ciutat- és ple cada dia d’estrangers que volen admirar el mestratge de Gaudí, inspirat en les formes orgàniques de la natura. Des de la Travessera de Dalt o des de la Pl. Lesseps riuades de turistes s’enfronten amb els carrers empinats que espeteguen al parc. Des del carrer Coll del Portell hi ha diversos edificis que han quedat amagats pel creixement de la ciutat, com la casa Vilaró (núm. 43) –edifici racionalista de Sixt Illescas; l’anomenada casa de Ferro (núm. 52), edifici d’apartaments de Francesc Rius; la Casa Miranda (núm. 74) que funciona com casal del barri. Pujant pel carrer Larrard des de Travessera de Dalt, podem admirar cases com la de la Rambla Mercedes, que sembla excavada a la roca i la del carrer Olot -davant l’entrada principal del Parc-, que va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón per crear la residència d’Andreas Corelli a la seva novel·la “El juego del ángel”.

Des de l’entrada principal, pujant per les espectaculars escales, s’accedeix a l’espai anomenat Sala Hipòstila o de Les Cent Columnes, que Gaudí havia dissenyat com a espai per a ubicar-hi el mercat de la urbanització. Des d’aquesta sala o bé per un passeig enjardinat, s’accedeix a una petita carretera que serpenteja fins a l’entrada de la Carretera del Carmel. Podem també creuar per un bosc que es conserva força salvatge i poc urbanitzat. A la sortida de la carretera i un cop creuada la gran porta de ferro, trobem l’edifici de l’hospici del Cottolengo del Pare Alegre i algunes de les mansions més elegants de Barcelona, entre les quals la Torre Aleu, on visqué la primera dona que va exercir la medicina a Catalunya, Dolors Aleu.

Retornant pel carrer de Mare de Déu de la Salut, arribem al Santuari de Sant Josep de la Muntanya, un complex religiós amb església i asil. D’aquest conjunt en forma part la Masia Can Tusquets a Travessera de Dalt, on hi ha un hospici infantil.

Dues places amb molta història, racons amagats i anècdotes

L’actual plaça de Sant Jaume, que acull els edificis de les dues institucions més importants de la ciutat, data del segle XVII. Està ubicada on hi havia el centre de l’antiga Barcino. Al segle XIX es va construir la façana actual de l’Ajuntament, un cop va ser enderrocada l’antiga església de Sant Jaume. A la façana de la Generalitat hi ha la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya i a la de l’Ajuntament hi ha dues figures: a la dreta, el Conseller Joan Fiveller, que sembla dir amb la ma: “Em sembla que plou!” i a l’esquerra, el Rei Jaume I que li respon: “Doncs passa dins!”.

Molt a prop, al carrer Paradís, al costat del popular establiment de frankfurts “Conesa”, ens trobem al número 10 amb l’entrada del Centre Excursionista de Catalunya. El 1877 van adquirir un edifici del segle XV on emergien els capitells de tres columnes romanes del temple d'August, del segle I. El temple es va erigir en honor del primer emperador i fundador de Barcino.

Del temple romà de l'antiga Barcino només han perdurat quatre grans columnes i una part de l'entaulament. Arriben als nou metres d’alçada, de fust estriat i capitell corinti.  Delimitaven un dels angles del temple. Tres d'elles no s'han mogut mai del seu emplaçament original. L'altra va estar durant molt temps exposada a la plaça del Rei.

La primera colònia romana es va instal·lar sobre el Mont Tàber (a l’entrada del CEC hi ha el senyal de l’altitud del Mont Tàber). Amb el pas del temps es convertí en la Barcelona actual.

El Centre Excursionista de Catalunya va néixer el s. XIX en ple auge del romanticisme. L’objectiu principal estava centrat en la recerca i la creació científica, literària i artística de Catalunya. Es va crear una societat que es va anomenar Associació Catalanista d'Excursions Científiques.

A pocs metres, tot passant per darrera la Catedral de Barcelona, podem distingir a la paret de la mateixa marques dels signes de les famílies de picapedrers que van treballar durant la seva construcció. Eren marques per a distingir i comptar a qui calia pagar la feina.

Baixant el carrer de Santa Clara o tot passant pel preciós pati del Palau del Lloctinent –actual Arxiu de la Corona d’Aragó- arribem a la Pl. del Rei. És un dels conjunts monumentals més importants. L’escultura de ferro de Chillida contrasta amb antics edificis com el Palau Reial amb el Saló del Tinell on els Reis Catòlics van rebre Colom arribat d’Amèrica; la Capella de Santa Àgata i el Museu d’Història de la Ciutat, ubicat a la plaça des del 1931 quan va ser traslladat pedra a pedra des del carrer dels Mercaders.

La presó estava situada a l’actual Museu Marés i des de la Pl. del Rei es traslladava els presos, amb un rètol que anunciava de què se’ls acusava, fins a les forques, situades al Pla de Palau, al Born.

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal·laven de temporals. Solien estar situades prop dels escorxadors, ben a la vora d’ on també morien els animals, o als límits jurisdiccionals o vies d’accés. Als condemnats, normalment, se’ls deixava diversos dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot se n’esquarteraven els cossos i es deixaven podrir els trossos..

D’aquells temps en què s’executava amb forca prové l’expressió “la quinta forca” per a expressar llunyania. Barcelona tenia quatre forques dins les muralles, i n’hi havia una altra fora, molt allunyada, a la zona de la Trinitat.